La volta catalana: de les masies als palaus americans

Qui més qui menys, tothom ha sentit a parlar de la volta catalana. Es tracta d’una tècnica constructiva ancestral amb la què es cobreix una habitació mitjançant l’ús de rajols col·locats per la part plana. En primer lloc es fa una primera volta amb rajols, sobre la qual se n’hi afegeix una segona. La transmissió de pressió del centre cap als laterals fa que sigui un element d’una gran resistència.

Avui en dia estem acostumats a veure-la en masos i masies, així com en les tradicionals cases de cós de les viles i ciutats del país. La seva existència és un valor afegit quan es busca una finca d’arquitectura popular, i el més habitual és restaurar-les retirant la pintura o la calç amb què sovint s’han cobert per deixar-ne el rajol vist. Tenir una volta catalana a casa és un tresor que cal conservar.

Els orígens de la volta catalana cal anar a buscar-los a l’antiga Roma. El que molts no saben, però, és que aquest element tan típic del nostre patrimoni arquitectònic –tant popular com, a partir del segle XIX, senyorial- va travessar fronteres i es troba, d’una manera esplendorosa, en grans edificis públics dels Estats Units.

 

El Guastavino system

Va ser Rafael Guastavino, un arquitecte valencià que havia estudiat i treballat a Catalunya, qui va portar el sistema al continent americà el 1881. Després d’haver treballat a Catalunya, la seva aparició als Estats Units va ser providencial. Arribat només deu anys després de l’incendi que arrasà Chicago, el seu sistema es va considerar a prova de foc, i el 1889 ja tenia la seva pròpia empresa: la Guastavino Fireproof Construction Company.

El seu èxit es va basar en el talent, però també en l’oportunitat, ja que va ser prou hàbil com per patentar la volta catalana als Estats Units, present a més d’un milers d’edificis a tot el país. Entre els més famosos, la Biblioteca Pública de Boston, el seu primer gran projecte; l’Oyster Bar a la Grand Central Station, el Carnegie Hall o el Museu Americà d’Història Natural, a Nova York; o el Museu Nacional d’Història Natural o la Cort Suprema, a Washington DC.

Rafael Guastavino va morir el 1908 i va ser el seu fill, Rafael Guastavino Jr., qui va heretar l’empresa, amb la qual va continuar esquitxant el paisatge americà de voltes catalanes fins el 1962, any en què l’empresa va realitzar el seu últim projecte. Tot i aquest important llegat, els Guastavino encara són molt desconeguts. Per difondre’l, el Massachusetts Institute of Tecnology té en marxa el Guastavino Project, i entre 2012 i 2014 Boston, Washington i Nova York han acollit una exposició itinerant, Palaces for the People, en la qual han participat la Diputació de Barcelona, l’Institut Ramon Llull i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Video ACN

Video TVE